«Confiteor. I cannot do it justice. Mea culpa. This work requires superlatives which don’t exist.» Texas Book Lover

Articulisme

Selecció d'articles apareguts al Suplement de Cultura del diari Avui

El nom del riu · Jaume Cabré

Els rius, a més de peixos, transporten misteris. I gràcies a l'art, rius genèrics se't transformen en rius absolutament reals com em passa amb el rierol de Die Schöne Müllerin de Wilhelm Müller passat per Franz Schubert, que puc descriure amb precisió malaltissa. Però hi ha misteris fluvials que tenim davant del nas i que no sabem que són misteris.

Quan vaig posar el títol de Les veus del Pamano a una novel·la meva, sabia que el nom de Pamano no diria res a ningú llevat dels habitants de la vall d'Àssua i, per contacte, la gent de Rialp i Sort. Potser a Tremp, ni en sabrien donar raó. I no diguem a Balaguer o als Alfacs. Hi ha una explicació raonable d'aquesta ignorància. El riu de Pamano és un riu tímid, amagat, que neix de diversos rierols de la banda de llevant de la serra de Mainera al Montsent de Pallars, molts dels quals regalimen del tossal de Pamano i baixen per l'obaga de Pamano: el riu resultant, a mil set-cents metres d'altitud ja es diu riu de Pamano. És un nom rar, que sona més a brasiler o centreamericà. La seva etimologia és incerta tot i que està molt clar que és un nom preromà, cosa que explica la seva raresa a les nostres oïdes forçadament romàniques. Passa per sota de Llessui, Saurí i Bernui i aquí ja li diuen riu de Bernui i poc després, en passar per Altron, a mil metres d'altitud, es diu riu d'Altron. I quan es troba amb el Rialbo i el Caregue passa a dir-se riera de Sant Antoni i desemboca a la Noguera, a Rialp a uns 800 metres d'altitud, completament anònim i disfressat amb nom de sant. Una aventura de denominacions només en quinze quilòmetres mal comptats. Sembla lògic que cada poble bategi el riu segons els seus propis interessos. Però si sortim de la Vall d'Àssua i mirem exemples de rius més cabalosos i llargs, veurem que les coses no van així: apareix el misteri. Com és que la Noguera es diu Noguera des que neix al Pla de Beret fins que mor al Segre? S'han possat d'acord tots els que viuen a la seva riba? I que tots els rius d'aquelles valls són Nogueres? (de Cardós, de la Vall Ferrera, de Tor…) Com és que la Garona, que neix a cent metres del naixement de la Noguera, a la partió d'aigües de l'Atlàntic i el Mediterrani, es diu Garona fins que mor a l'Atlàntic després d'un disbarat de quilòmetres? Com és que el Danubi (dos mil vuit-cents quilòmetres de recorregut) té només un nom que varia lleument de contrada en contrada? Com és que nosaltres l'anomenem Danubi si no se'n diu? Aquesta resposta la tinc: perquè els romans en deien 'Danuvius'; el que no sé és per què en deien 'Danuvius'. El Danubi neix a prop del poble de Donaueschingen (tot i que els de Furtwangen asseguren que neix al seu terme) cosa que no explica que els alemanys en diguin Donau perquè el més segur és que el riu hagi donat nom al poble. Els eslovacs (Bratislava es mulla els peus al Danubi) i ucraïnesos en diuen Dunaj, els hongaresos, Duna; eslovens i búlgars, Dunav i els romanesos Dunarea. La meva pregunta és: com és que el ressò de Donau arriba a la Mar Negra? És que els peixos els expliquen a la gent que el riu es diu Donau i la gent l'adapta a la seva llengua? O els rius es bategen allà on desemboquen? Pensem en les lleugueres adaptacions de l'Ebro/Ebre, el Duero i Douro i el Tajo i Tejo. Quina llengua, si el riu transita per diversos dominis lingüístics, acaba imposant el seu nom? Com s'imposa? A mastegots, com les llengües solen resoldre els seus espais vitals? Com és que el Roine es diu Ròse en provençal i en francès Rhône? Per què la similitud i per què les diferències?

A aquesta perplexitat, encara n'hi he d'afegir una altra si més no en els rius catalans: la tria del gènere gramatical del nom del riu. Per què diem la Muga però el Fluvià? Per què el Llobregat però la Tordera? Per què el Tec, però la Tet i en canvi el Ter? Per què les diverses Valires (d'Andorra i la Ribagorça), les Nogueres ja citades i en canvi, l'Onyar? El Xúquer (amb el nom castellanitzat en Júcar més amunt de Tous –o catalanitzat en Xúquer des de Tous?) El Millars (Mijares més endins). Són els qui hi viuen els qui els han batejat no sé encara amb quines lleis i els han dotat d'un gènere o altre.

Els antics veneraven els rius com a deïtats i els dedicaven sacerdots i temples perquè la presència d'aigua dolça a peu de muralla (al marge de les malvestats periòdiques) suposa riquesa constant.

Potser el portador dels misteris no és el riu sinó la llengua; perquè una llengua és un miracle de cohesió i coherència; el riu, ara que ja no és déu, indiferent als bateigs, es limita a portar aigua sovint contaminada.

Elogi del professor de secundària · Jaume Cabré

He llegit un llibret deliciós: Éloge de la transmission. Le maître et l'élève1, que explica una conversa i una relació que Cécile Ladjali, professora de literatura en un institut de secundària de la banlieu de París i els alumnes de la seva classe, van tenir amb George Steiner. Les reflexions que exposo ara són extretes del llibre però també de la lectura que n'he fet jo, precisament ara que el dificilíssim ofici de professor de secundària surt als mitjans per les noves propostes de llei d'educació.

Diu Pascal que si hom aconsegueix estar-se assegut en silenci i a soles, en una habitació, és que ha rebut una bona educació. És tan actual, això, avui que el gregarisme ens fa tenir por fins i tot del silenci! El professor sap que la grandesa de la literatura és que és gratuïta: existeix perquè ho vol el poeta. Sap que qui escriu és perquè és capaç d'inventar un nou llenguatge; sap que l'important no és escriure ‘això' sinó escriure ‘així'. I que aquí rau la diferència entre el bon llibre i el que és prescindible. I també sap que la gran resistència de l'alumne a llegir, si es dóna, és per la por al silenci; el lector, gràcies a l'experiència de l'estil es troba sol, cara a cara amb ell mateix. Però al final d'una lectura assolida hi ha la satisfacció d'haver fet cim. El professor treu l'alumne del seu món i el condueix on sigui que no hauria arribat sense el seu ajut. Ja sigui a entendre les derivades, a admirar en silenci un poema o a captar un timbre o una harmonia. I el professor, sense complexos, ha de deixar clar a l'alumne que això és difícil. Però que no passa res, perquè, contra el que molts prediquen, la dificultat per ella mateixa és educativa. La feina ben feta del professor no és la d'apartar els obstacles que l'alumne es troba en l'estudi i de vegades en la vida, sinó la d'ajudar-lo a superar-los: la dificultat és educativa.

En algun lloc he escrit que ensenyar és, sobretot, transmetre passions. El professor fa coses en la vida; possiblement, fa coses que l'apassionen; aquestes coses les transmet, encara que no formin part del programa de la disciplina que imparteix. Però el més habitual és que la disciplina que imparteix sigui la seva passió. I no s'ha de justificar davant dels alumnes: ensenya les coses que li agraden i punt. Per això és professor d'història o de química. Sovint sembla que el professor hagi de demanar permís per posar-se a explicar una novel·la, o els logaritmes neperians. Com si ens haguéssim d'avergonyir de les pròpies passions! Diu Steiner que cal ser una mica il•luminat: la teva passió farà que l'alumne escolti; potser se'n fotrà; potser, quina sort!, t'ho discutirà. Però t'haurà escoltat.

El gran drama als sistemes educatius europeus és la rebaixada de llistó. La falsa democràcia de la mediocritat que ha instaurat el rasant igualitari ens fa difícil ajudar els nens a somiar, a ultrapassar les seves pròpies limitacions. Hem de deixar que els alumnes que puguin volar arrenquin el vol. Amb els que no volin ja farem un passeig, que serà preciós, però a peu de terra. Però, per l'amor de Déu, en nom de quin dret hem d'impedir que el que pugui, arrenqui a volar?

A Roma he conegut estudiants de batxillerat: fan cinc anys de llatí, tots, els de ciències i els de lletres. Els de lletres, a més, fan quatre anys de grec. Avui, dos mil vuit. I a un estudiant que es prepara per a entrar en una enginyeria li demanen un treball sobre Maquiavel. Però no sobre El príncep que podríem dir, amb optimisme, que és a flor de llavi, sinó sobre La mandràgora. Sense complexos, sense demanar permís a l'associació de pares o als partits polítics. I trencant la barrera entre ciències i lletres, creant ponts entre les dues grans àrees.

Els estralls provocats per la reforma educativa, per la quasi desaparició de la Formació Professional (situació que ha generat alumnes descol·locats i professors amargats), per la difícil tasca de rebre, durant tots els mesos que dura el curs, un contingent d'alumnes forans que comencen de zero si més no a nivell comunicatiu, fan difícil aquesta professió tan essencial.

Que ho sàpiguen els pares: la feina de mestre és esgotadora. A secundària, el doble. I no perdis el somriure. Però la professora esgotada sap que, de tant en tant, es converteix en testimoni dels descobriments admirats dels alumnes. I sap que, de tant en tant, apareix una criatura que l'ultrapassarà, que arribarà més lluny que ella en aquella matèria que domina. És l'inenarrable plaer reservat a l'homo didascalicus.

Diu Heidegger: "Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia." El filòsof ens invita primer a llegir poesia i després a rumiar, a soles, asseguts en aquella habitació de Pascal. Tot un programa educatiu.

1 Existeix una edició en castellà d'aquest llibre a Siruela.

El plaer de narrar · Jaume Cabré

Això d'explicar històries va més enllà de ser una activitat divertida. És una cosa més profunda i íntima en la qual hi té a veure la satisfacció de crear un món i d'inventar-ne les lleis de funcionament. Quan escrius un relat tu mateix imposes les condicions i fins i tot, en les tres o quatre primeres ratlles avises el lector de quines són. Si tu comences un relat dient: 'Quan va pagar el diari a l'estació de servei de la sortida de Tortosa, faltaven sis hores perquè el matessin davant del monestir de Ripoll' estàs dient moltes coses i encara n'estàs deixant entendre més. Unes i altres obliguen el lector a prosseguir la lectura. Qui és "ell"? Qui el matarà? Com morirà? Per què? Com és que és tan lluny del lloc on l'han de matar? Què ha de passar durant aquestes sis hores? Són tantes preguntes, que el lector no té més remei que continuar llegint. El plaer de narrar és el plaer d'escriure; davant d'aquest començament de relat que m'acabo d'inventar, no vull continuar fent l'article sinó que vull contestant-me les diverses preguntes –i d'altres que aniran sortint a mesura que avanci en el camí a Ripoll. És aquest plaer de fer el viatge amb un "ell" o "ella" de qui encara no en sé el nom. No, perdoneu: no és ella: és "ell" ja que he dit 'faltaven sis hores perquè el matessin davant del monestir de Ripoll.'

Mentre avanço a contracor en l'article ja he decidit que "ell" es diu Gustau, que té trenta-sis anys i que condueix una Chopper estranyíssima. 'Duu gravades al dors de la mà les paraules avidus Cognoscere amantem escrites així, la del mig amb majúscula inicial i les altres no. Guarda el diari –l'Avui d'avui, el que duu aquest article al suplement de cultura—dins de la bossa lateral, engega el motor de la Chopper, que fa un soroll inquietant, i es distreu examinant minuciosament aquella dona alta i esvelta que li passa pel davant remenant el cul. Ja sap que remena el cul perquè ell l'observi però tant se li'n dóna. Veu que es fica en un descapotable estrany, de color daurat. La Chopper surt de l'àrea i entra a l'autopista en direcció nord, adeleradament, en cerca del seu destí fatal. Que, entre una cosa i l'altra, només li falten cinc hores i mitja per morir.'

Sense saber què em feia, he introduït un detall que no sé si després em servirà, no sé si serà clau per resoldre el conflicte i donar llum a la part de l'enigma, o l'hauré d'esborrar del conjunt perquè només haurà acabat essent un pegot; és aquest avidus Cognoscere amantem tatuat al dors de la mà dreta. (Que sigui la mà dreta ho acabo de decidir ara). L'amant és la mort? I el plaer de narrar consisteix a deixar-se portar per aquestes possibilitats que han aparegut en el moment d'escriure-les i que jo no preveia que hi fossin. Fa calor, a Tortosa. Ripoll encara queda molt lluny però jo tinc tot el temps del món perquè ningú no em diu quan he de tenir acabat el relat. Se m'acut una possibilitat que no deixa de ser narrativament lògica: la dona alta i esvelta és la futura assassina. Està seguint la seva víctima. Dono aquesta informació al lector? Vinga: 'El xofer del descapotable engega el motor mentre la dona esvelta s'asseu al seu costat i amb el cap assenyala la Chopper que s'allunya. "Ha omplert el dipòsit fins a les celles" diu; "I ha comprat el diari". Ell, mentre engega, la mira de reüll i diu agafa't fort a les ulleres, que volarem baix.'

No és que ho hagi dit explícitament: només ho he suggerit. Ara, segons com ho mirem, el lector pot pensar: doncs quina gràcia: ja sé que el maten i ja sé qui el mata. No em deixen res per al final si ja sé el final de la història. Pot ser que s'ho pregunti: però el narrador sap que, de la mateixa manera que ell està enganxat al relat que està construint sense saber per on anirà, el lector hi està tan enganxat com ell perquè ha resolt dos interrogants, és cert, però se n'hi han obert una dotzena més: qui és ella? Per què ho fa? Qui és el xofer del descapotable? Com atraparan una Chopper llançada a tota llet a l'autopista i no la perdran de vista? Potser és perquè saben que van a Ripoll? Això està bé, perquè llavors, deixaré entendre que sí, que els convé tenir-lo mort a Ripoll: però que la manera més còmoda, segura i barata de traslladar un cadàver és fer-lo anar, encara viu, allà on et convingui; i al damunt, que es pagui la gasolina.

Amb tot això, només hem encetat un món amb una línia argumental. Ara l'hem de fer créixer en densitat humana per entendre la dona esvelta i en Gustau. Per la manera com hem començat a explicar el relat, el protagonista és ell; en canvi, si fóssim en una novel·la, això no seria tan clar. Són tantes, les possibilitats, que he d'acabar aquest article així, sobtadament, perquè se m'ha girat molta feina. Tinc molts interrogants per resoldre. Per exemple, vull saber si a la futura víctima se li acudirà llegir aquest article al diari que acaba de comprar i m'engega a pastar la història.

La relectura · Jaume Cabré

L'escriptor, quan escriu, llegeix lentament, molt lentament. El traductor, quan s'encara amb un text i el trasllada a la seva llengua, llegeix també lentíssimament. L'un i l'altre tenen les antenes posades i hi ha poques coses que se'ls escapin. L'escriptor pot haver escrit i reescrit deu o vint vegades un paràgraf. O si més no, hi ha passat una cinquantena de vegades, llegint-lo mentre refeia i rellegia l'obra que estava fent. Si després l'obra és traduïda, pot ser que el traductor passi per damunt d'aquest paràgraf treballós també unes quantes vegades. Moltes passades per arribar a una decisió final d'escriptura. D'acord: però el lector hi passarà segurament una sola vegada en la seva vida, a velocitat de creuer, a la seva velocitat de lectura. I segurament, mai no arribarà a saber les hores i la quantitat de ciment que ha calgut per fer ben dreta la paret d'aquell paràgraf. Tot això, a l'escriptor li és ben igual: ell treballa per arribar a escriure el paràgraf ideal del relat ideal que està fent. No hi plany ni hores ni esforços. I a més, sap que el lector és això: lector; i que molt pocs d'aquests lectors són relectors.

--Que rellegeixi? –em diu, esverat, un amic--. No has vist el munt de llibres que tinc damunt la taula fent cua?

Sí, és cert. Però la relectura va per una altra banda. Si fa uns dies parlava de lectura ràpida i lectura lenta, podríem considerar que la relectura és l'aposta no tant per la lectura lenta sinó per la lectura sense presses, per donar-se un mateix l'oportunitat d'estendre totes les antenes i captar el màxim de matisos i de jocs, de reflexions i recursos estilítics o narratius que una obra té, de vegades sense el consentiment del seu autor, que sap sobre què ha escrit però que no acaba de captar el resultat de tot el que ha escrit.

Shmuel Yosef Agnon va ser un novel·lista i narrador jueu nascut a Polònia i instal·lat des dels anys vint a Jerusalem on va viure tragèdies i alegries de tota mena. L'any 1966, però, una gran alegria: va rebre el premi Nobel. Un dia, Argon, quan ja tenia el prestigi consolidat al seu país, es va queixar a la municipalitat de Talpiot, el famós barri històric de Jerusalem on vivia, del soroll del trànsit, que no el deixava escriure en pau. Al cap de pocs dies, les autoritats van decidir tancar el carrer a la circulació de cotxes amb un rètol que avisava: "Prohibida l'entrada a qualsevol vehicle: escriptor treballant!" No sé si les autoritats de Talpiot eren gent lectora; si més no, tenien una escala de valors que avui ens sembla d'un altre planeta. Agnon va poder continuar escrivint en pau. I entre altres coses, un dia, mig en broma, va dir: "Un llibre que no valgui la pena de ser rellegit, no val la pena de ser llegit." És una sentència molt dura, però crec que molt encertada. Agnon sabia que una lectura és un primer contacte amb un text i que el coneixement del text ve amb la relectura. No us ha passat mai d'acabar un llibre que us ha interessat vivament i noteu que us resistiu a abandonar-lo? De vegades, torneu al principi pensant que re, que quatre pàgines per recordar i no enyorar, i al cap d'unes hores t'adones que l'estàs tornant a llegir tot. O agafes un llibre que ja havies llegit, amb la intenció de recordar-ne alguna cosa, només qüestió de cinc minuts, l'obres per la primera pàgina i es produeix el miracle: te'l rellegeixes tot. En la relectura feta per causa d'aquesta força màgica, apareixen sempre descobriments. T'adones de relacions que ignoraves, revisites paisatges i pensaments i descobreixes segones intencions… És un plaer. I el neguit de la primera lectura (de vegades, provocat per l'ànsia de saber com continua, com acaba la història), queda esmorteït perquè la història ja la saps i per fi pots estar pels detalls.

Aquell amic que s'esvera quan li dic que provi de rellegir, no sap que, en una etapa de la seva vida, la infantesa, ha estar relector. Els nens rellegeixen els llibres que els agraden. Transiten per llocs agradables una i una altra vegada perquè saben que els ha agradat. I quan són més petits, et demanen que els tornis a explicar aquell conte que els has explicat deu vegades. Tots hem estat relectors.

La persona que té capacitat de rellegir em fa l'efecte de més bona persona. És subjectiu, ja ho sé: però penso que s'està prenent la vida amb uns principis que m'interessen: no ha d'establir cap marca de velocitat ni de quantitat: vol poder fruir amb aquella lectura. De la mateixa manera que l'escriptor no té cap raó per enllestir de pressa un llibre i, amb la pressa, fer-lo malbé, el lector no té per què tenir pressa. El munt de llibres que s'espera per ser llegit, no té cames; sempre trobaràs el llibre fidel i pacient que t'està esperant perquè el llegeixis. Tal volta, si s'ho val, perquè més endavant el rellegeixis.

Jaume Cabré


Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència, Jaume Cabré és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Llegiu-ne més
En què s'assemblen un advocat i un guionista? Que tots dos es guanyen la vida creant conflictes.

I en què es diferencien? Que el guionista mira de resoldre'ls
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+