«Crec que no és cap bogeria pensar que Jo confesso podria estar en aquelles llistes que de tant en tant es fan on es recullen les millors novel·les de la història.» Jordi1973, Tot és una mentida

Comments

Joan Josep Isern · Jaume Cabré i 'Jo confesso': El Mal, el Mal, que sempre recomença... (Vilaweb)

El crític literari Joan Josep Isern analitza la nova novel·la de Jaume Cabré, 'Jo confesso' (Proa), que ha arribat a les llibreries i s'ha presentat avui.

És la primera novel·la que publica després del seu èxit internacional, 'Les veus del Pamano'. Isern considera aquesta nova obra com 'una veritable catedral narrativa'. El títol de la crítica, 'El Mal, el Mal, que sempre recomença...' és un joc de paraules amb el famós vers del 'Cimetière marin', de Paul Valéry: 'La mer, la mer, toujours recommencée', perquè segons Isern, el Mal, en majúscules, és el gran assumpte que tracta el llibre.

Read full comment

Jaume Aulet · La novel·la que narra... i es confessa (Núvol)

Després de Les veus del Pamano (2004) semblava difícil pensar que Jaume Cabré ens pogués sorprendre amb alguna nova proposta de la mateixa envergadura i qualitat. Un cop més, però, el novel·lista ens ha deixat ben sorpresos i astorats: Jo confesso fa un pas endavant en la seva trajectòria literària i és, sens dubte, una fita –encara més alta– en el panorama de les lletres catalanes.

Read full comment

Jordi Cervera · Yo Confieso (Qué Leer)

Read full comment

Ángel Basanta · Yo confieso (El Cultural de El Mundo)

Read full comment

Osvaldo Gallone · El afán de decirlo todo (Clarín)

El catalán Jaume Cabre construye en Yo confieso una novela monumental que atraviesa toda la historia española.

Yo confieso, del catalán Jaume Cabré, es una novela monumental. Desde la experimentación con la forma y la estructura de la narrativa latinoamericana de la década del sesenta (Conversación en La Catedral, de Vargas Llosa, y Cambio de piel, de Carlos Fuentes, por ejemplo) no se ha escrito una novela de semejante aliento épico y afán totalizador de la realidad, una novela-océano donde afluyan tantos ríos que vayan a dar a la mar y desborden de significación y pluralidad de sentidos.

Read full comment

Sam Abrams · Quan la veritat transforma la vida i la condició humana (El Mundo (Ed. Catalunya) Tendències)

Read full comment

Vicenç Pagès · Presentació del Premi de la Crítica al Palau Robert. Barcelona 2005

Hi ha autors capaços de compondre un solo d'oboè que posa la pell de gallina durant quinze segons. D'altres, molts menys, excel·leixen a l'hora d'oferir una peça de cambra on els violins estableixen un diàleg apassionat i rigorós amb el contrabaix. Ara bé, escassegen els autors que, com Jaume Cabré, són capaços d'enfrontar-se amb èxit a una simfonia. Perquè Les veus del Pamano és una simfonia. No tant en el sentit del tempo o dels moviments, sinó en l'ús de diferents instruments o, més ben dit, de grups d'instruments que conflueixen de manera harmoniosa en un text que cal adjectivar, ara canviant de gènere musical, de polifònic.

En efecte: sota la batuta de Jaume Cabré s'encavalquen dues veus: la primera, orquestral, que serpenteja a través de la guerra civil i els seus encontorns; la segona, situada en l'actualitat, que busca la primera, hi conflueix i se'n separa per reunir-s'hi més endavant. Un pianista virtuós en diàleg permanent amb la complexitat de l'orquestra. L'orquestra... Parlem-ne, de l'orquestra. Esmentem, per exemple, el violoncel que toca la música trista del mestre de poble de postguerra, els violins que coincideixen en l'amor correspost, el contrabaix sinistre del falangisme sense complexos, el flautí de les convencions farisaiques, els fagots del contraban antic, les flautes sibil·lines de les maniobres religioses; els trombons del caciquisme, les trompetes dels orgasmes, la tuba de la mort; i encara, els timbals del maquis; i, a l'últim, el triangle del gat, personatge empàtic i lleugeríssim.

Les veus del Pamano assumeix amb humilitat, però també amb coratge, l'herència de la novel·la del segle dinou, i hi afegeix un polsim de contemporaneïtat. Per començar, hi ocorren fets, i fets de gran tradició novel·lesca, com ara adulteris i assassinats. El pes de la intriga recau sobre Oriol Fontelles, un personatge amb clarobscurs, més ben dit: un dels personatges més paradoxals que poden trobar-se en la literatura catalana recent, que es perfila amb cautela en la ment del lector. La reversibilitat entre el traïdor i l'heroi, un tema molt estimat per Borges, podria ser un subtema del llibre. Però ja hem parlat de l'herència de la novel·la clàssica: quan Jaume Cabré planteja un problema, no és per deixar que el lector el resolgui a la seva manera, amb aquella irresponsabilitat tan fàcil de l'opera aperta, és a dir, inacabada, irresolta, abandonada. Fa vint-i-cinc segles que Aristòtil va assenyalar que són molts els autors que saben nuar, però pocs els que dominen l'art del desenllaç. Doncs bé: a Les veus del Pamano no hi queden caps-i-puntes, sinó que totes les giragonses de la trama estan perfectament preparades i executades. El lector se sent còmode tot seguint un itinerari organitzat fins als últims detalls, no pas deixat de la mà de l'autor en la selva de la ficció amb provisions per a quatre dies i un pergamí rosegat pels corcs. Si a Les veus del Pamano hi ha diferents versions d'uns mateixos fets és per augmentar la intriga, no per embolicar la troca a la babalà: a l'últim, hi ha una sola versió perquè les coses succeeixen d'una sola manera i no hi ha res més relatiu, en aquest centenari d'Albert Einstein, que la relativitat. Cabré dosifica la informació, prepara amb cura les escenes més memorables, desplega la trama amb saviesa artesanal; i, per assegurar-se l'encert, incorpora elements de la novel·la popular, com ara un manuscrit trobat o un fill perdut; o, si ho preferiu, un fill retrobat amb altres cognoms. Però a Les veus del Pamano també hi ha rastres de la novel·la del segle vint: sintagmes que es repeteixen de manera invariable quan apareix un determinat personatge, com un sortilegi o un estigma; el cop d'efecte d'iniciar la novel·la pel final; el deseeiximent respecte d'alguns personatges, com si a l'autor el fatigués mantenir suspesa la seva pròpia incredulitat.

Ramon Pla i Arxé · Del Pròleg a Senyoria en l'edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa Barcelona 1999

Sovint l'autor no sap definir amb exactitud quin mecanisme l'ha dut a destacar-lo i a considerar-lo una revelació - per això Carner parla de la "paraula donada" o René Clair ecriu que "l'inici d'una historia, com el primer vers de què parla Valéry, és un do del cel" - ni, potser, sabria descriure aquesta revelació més enllà d'aquella "barreja de sentiments" de què parla Jaume Cabré. Però l'artista sap que en el desenvolupament argumental d'aquell nucli hi ha una simultània revelació del seu sentit, i potser per això els autors, com fa Jaume Cabré o com fa Miguel de Unamuno, adverteixen que es posen a escriure sense saber ben bé a on els durà aquell relat, com el desenvoluparan i com l'acabaran. Perquè, de fet, l'argument d'una novel·la és la pell d'una sensació complexa que anirà adquirint progressivament precisió i gruix. I l'argument s'hi adapta. Perquè l'artista no parla de les coses sinó en-les-coses. I per això les coses o l'argument són l'instrument - dúctilment acomodat a la seva funció - del sentit.

(...)

L'espai en què tot això succeeix és òptim per entendre'l: el de la fi del segle XVIII. I no només perquè és una època que fa del maquillatge - l'artifici i les maneres - el succedani de la identitat sinó sobretot perquè és un món que, com el protagonista, està sentenciat. La novel·la se situa en els darrers mesos de 1799 com a símbol de la fi d'un segle i del naixement d'una nova era. De fet, cap moment històric ha estat tan radical i determinant pel futur de les societats europees com el del pas del segle XVIII al segle XIX: és el moment en què es van estenent els fruïts de la Revolució francesa que marca l'esfondrament de l'antic règim - l'organització social basada en els privilegis de sang - i el naixement d'una societat basada en el principi d'igualtat entre tots els homes i que creia que ser lliure era una condició irrenunciable de la dignitat humana. És el moment també en què la ventada revolucionària s'endurà irremeiablement la baluerna classicista i donarà pas, amb una força incontenible, a l'autenticitat i a la llibertat romàntiques en les arts.

(...)

El que el lector trobarà a Senyoria és, molt més que una impecable tipificació d'una època, l'experiència de l'acorralament i de la destrucció d'un home culpable que, com una rata de claveguera, intentarà esmunyir-se dels perills però que acabarà finalment esclafada. Hi trobarà, doncs, tot el procés que mena de la prepotència i el menyspreu a la humiliació i la derrota: el destronament d'un personatge no degut a la força d'algú que li arrabassa la corona sinó a la podridura del setial que el sustenta. I hi trobarà, sobretot, l'experiència de sentir-se trontollar i finalment caure humiliat i indefens als peus dels seus enemics, en l'angoixa del deshonor i la vergonya. Des de dins de l'experiència.

I això fa que Rafael Massó sigui objecte tant del nostre menyspreu com de la nostra pietat. I això fa que aquest protagonista no sigui només un símptoma sinó també un personatge complex - rodó en diria Forster - al qual reconeixem com algú que és de la nostra mateixa naturalesa. La seva experiència - "Madame Bovary c'est moi", deia Flaubert que no era ni dona, ni adúltera, ni provinciana - és també la nostra.

Jean-Charles Gateau · Sobre Sa Seigneurie. Le temps. Genève 2004

Le Temps

La peinture que fait Jaume Cabré de sa ville à l'aube du XIXe siècle fait penser à Balzac pour l'art de rendre vivants les personnages et l'atmosphère.

Titre: Sa Seigneurie
Auteur: Jaume Cabré
Editeur: Christian Bourgois
Autres informations: Trad. de Bernard Lesfargues. 418 p.
Jean-Charles Gateau, Samedi 24 avril 2004

Retenez bien le nom de ce romancier catalan de 55 ans, car on en reparlera. Sa Seigneurie est son premier roman traduit – excellemment – en français. La qualité littéraire époustoufle: intrigue saisissante pleine de rebondissements, longues phrases proustiennes alternant avec des dialogues truffés d'arrière-pensées et des monologues intérieurs, maîtrise des mouvements temporels et des flash-back, art de différer les réponses, de donner comme Balzac vie à une centaine de personnages, de ressusciter comme Dumas l'atmosphère d'une époque abolie: Barcelone entre 1795 et 1800, assez proche de la France pour que des écrits satiriques révolutionnaires y fleurissent contre les Bourbons et Godoy, le favori de la reine Marie-Louise de Bourbon-Parme. Cabré connaît le nom de chaque rue, et de chaque cloche de chaque église.

Tout dans ce roman gravite autour de Sa seigneurie, Don Rafel Massó i Pujades, régent civil de l'Audience royale de Barcelone – autrement dit président du Tribunal de la province, magistrat mais roturier. Tous les hauts fonctionnaires sont nommés par Madrid, c'est un panier de crabes où chacun épie l'autre, le déteste ou convoite son poste. Magouilles et crocs-en-jambe. Ainsi le capitaine général de l'Audience hait-il Don Rafel pour une affaire de jupons. Ainsi ce microcosme est-il commotionné par l'arrivée de Madrid de Cascal de Rosalès, comme «commissaire général du service policier de Catalogne», poste inutile qui laisse présager des changements de têtes.

Rafel a une passion inoffensive, l'astronomie, et une autre qui le perdra, les jolies femmes. Les mariages arrangés ne l'ont pas gâté, son épouse revêche et bigote, Donya Marianna, se consacre aux messes et rosaires, aux sept œuvres de miséricorde et à la gloire de sa confrérie. Le roman s'ouvre sur un meurtre qui suit un récital de chant offert par le vieux marquis de Dostia: une séduisante cantatrice française, «le rossignol d'Orléans», est égorgée et poignardée en plein cœur dans sa chambre d'hôtel (Cabré ne livre pas le nom de l'assassin, mais glisse quelques indices pour les lecteurs futés). On empoigne le jeune poète – innocent – qui avait partagé son lit ce soir-là, on l'emprisonne, on le jugera et le pendra: Don Rafel a de bonnes raisons d'y veiller.

Quelles raisons? Rafel avait offert deux ans plus tôt une maison à une maîtresse dont il était fou, et qu'il visitait deux fois par semaine dans ce nid d'amour. Il se trouve qu'il y débarqua un jour à l'improviste et trouva son Elvirita chérie en train de partouzer avec quelques gaillards musculeux qui décampèrent illico. Dans sa fureur, Don Rafel étrangla la traîtresse. Comment faire disparaître le corps? Il promit à son vieux jardinier Ciset de le couvrir d'or s'il jetait à la mer ce corps bien lesté. Tout aurait bien marché s'il n'avait pas tant plu cette nuit-là sur Barcelone. Ciset trempé n'y voyait rien dans ce brouillard. Il avait dans la journée bêché les plates-bandes pour de nouvelles plantations dans le jardin du maître, les trous étaient prêts, la terre meuble et détrempée, il déchargea le tombereau et jeta le cadavre dans la plus grande des fosses, plouf, et rabattit la terre.

Ciset se retira avec sa femme Remei dans un faubourg éloigné avec une rente de quatre cents onces d'or. Rongée par cette histoire, Remei mourut et Ciset sentant venir sa propre mort, voulut se mettre en règle avec Dieu – et en même temps se venger de Don Rafel. Il demanda au curé de l'écouter en présence d'un notaire qui dresserait acte de sa confession et l'adresserait à l'avocat qu'il désignerait. L'itinéraire suivi par cette confession est tortueux, mais en fin de compte, après avoir transité par les mains du malheureux Andreu, elle se retrouve dans les mains du terrible Cascal de Rosales, qui tente un énorme chantage: on bien Rafel lui transfère toute sa fortune et disparaît, ou bien il sera jugé pour assassinat. On s'en voudrait de dévoiler l'issue de ce dilemme!

Isidor Cònsul · Fragment de 'Nota a mena de pròleg' a Carn d'olla edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa B 1999

Nota a mena de pròleg

(...) L'encert més viu de Carn d'olla surt de la finor de l'oïda i de la força i versemblança dels diàlegs amb què Jaume Cabré treballà la novel˙la. El lector s'adona que l'obra s'ha construït en una cruïlla de veus, una de les quals, a mena d'off, és del mateix autor que introdueix i presenta les altres. L'estratègia és tot un repte narratiu que s'ha resolt amb ofici i que permet, de torna, el luxe d'una novel·la on la llengua pot mossegar-se per la carnositat i vivesa de diàlegs que presenta. En aquest punt concret, en allò que en diríem el treball de pedrapiquer sobre el cos viu de la llengua, Carn d'olla serveix d'exemple a les consideracions reflexives de l'autor, gairebé vint anys després, quan especula sobre l'art del llenguatge i escriu que “els fonemes, els mots, les frases, els paràgrafs, són material palpitants, vius, que s'encadenen i adquireixen ritme i cadència propis i que, aquest és el miracle, adquireixen significat per ells mateixos'.

Carn d'olla, doncs, se'ns presenta com el germen de maduresa d'un novel·lista que ha consolidat una de les trajectòries més consistents de les lletres catalanes contemporànies i que s'ha captingut, al mateix temps, com un excel·lent guionista televisiu. Un escriptor amb una poderosa oïda per al diàleg que és la virtut segurament més important per a ser bon guionista. La fluïdesa d'aquesta bondat d'estil es passeja generosa per les pàgines de Carn d'olla i, per lligar-ho amb la consideració inicial d'aquest paper, fa que la pluja del temps no l'hagi malmès gens. L'ànima de la novel·la, més de vint anys després de la seva epifania, continua funcionant com la menja suculent que va donar-li hàlit a finals de 1978.

Àlex Broch · Del pròleg a Llibre de preludis edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa B 2002

Luvowski i el cicle de Feixes

En l'evolució de l'obra narrativa de Jaume Cabré hi ha un moment i una data clau que és l'any 1983 quan en un mateix any guanya els dos premis de major prestigi de la narrativa catalana: el Prudenci Bertrana amb Fra Junoy o l'agonia dels sons (1), i el Sant Jordi amb La teranyina (2), tots dos apareguts el febrer de 1984. L'interès i la qualitat dels dos títols, sobretot de Fra Junoy, ens situava davant d'un fet que mereixia una atenció especial. No és freqüent que es doni una circumstància semblant —dues novel·les i dos premis en un mateix any— ni crec recordar que s'hagi produït mai abans ni desprès. La lectura dels dos títols començà, però, a donar les claus per interpretar millor la raó del fet. Ens trobàvem davant de dues novel·les que tot i la seva notable diferència argumental, trenaven uns espais de confluència que les relaciona a través d'un mateix espai geográfic i d'uns personatges recurrents. Començàvem a conèixer i descobrir un espai mític en la ment de l'autor que ha donat lloc a un cicle narratiu, el cicle de Feixes, de notable fortuna en la narrativa catalana contemporània.

Fou així com ens va ser más fàcil comprendre la coincidència temporal de les dues novel·les, perqué les dues corresponen a un mateix alè creatiu i a un mateix projecte literari. Més endavant, en saber el procés de treball que Jaume Cabré segueix en la construcció de les seves novel·les, aquesta coincidència en el temps de les dues encara es faria més evident. Però la clau d'aquest procés narratiu es tancaria un any més tard amb la publicació d'un nou títol, un volum de narracions, Llibre de preludis (3), on es recull la tercera peça del cicle, Luvowski o la desraó, i una breu informació de l'autor al final del llibre, (Postludi), on Cabré dóna alguna notícia i assumeix el lligam d'un "rerafons comú" entorn de la ciutat de Feixes així com la data de l'inici del projecte: 1977.

Sam Abrams · Del Pròleg a La teranyina en l'edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa Barcelona 2005

Però, en definitiva, què se'n desprèn d'una lectura global de l'obra de Jaume Cabré?

En primer lloc, caldria destacar que cadascuna de les seves obres gira entorn d'un aspecte important de la condició humana. Per exemple, L'ombra de l'eunuc planteja el tema de la creativitat humana: Fra Junoy… planteja el tema de la llibertat humana i de la intolerància; Senyoria, la llei i la justícia; La teranyina, la voluntat del poder; Galceran…, les passions humanes, i així successivament. Cada obra és completament independent, i, alhora, cada obra forma part integral d'un gran fris, que recorda els grans projectes narratius de novel·listes com Eça de Queiroz o Balzac.

(...)

Després, a través d'una lectura global de la seva obra narrativa ens adonem que Jaume Cabré ha anat fent un llarg treball sostingut per enriquir la novel·la catalana com a gènere. I aquí em refereixo a diversos temes d'ordre formal:

(1) trama argumental: el nostre autor és un autèntic arquitecte d'estructures narratives difícils però gratificants a partir de dos gran elements com són la complexitat i l'ordre.

(2) punt de vista: Cabré no creu en les veritats absolutes i, per això, ha fet valuoses contribucions al camp del narrador múltiple, justament per representar la relativitat de les nostres opinions sobre les qüestions fonamentals de la vida.

(3) personatges: per encarnar aquests grans conceptes que serveixen d'eix vertebrador de la seva producció narrativa el nostre autor ha creat una variada galeria de personatges extraordinaris com Fra Junoy, Miquel Gensana, Rafael Massó, Julià Rigau, Galceran, Luvowski i altres, que queden vius dins la consciència del lector molt després de finalitzar la lectura de les obres.

(4) escenaris: al llarg dels seus diversos cicles narratius Jaume Cabré ha aconseguit de crear tota una topografia que serveix de rerefons als drames humans que relata, i aquesta topografia té en si mateix una significació important, la de l'assumpció artística del paisatge de Catalunya.

(5) temps: a través dels marcs temporals que Cabré ha creat per les seves ficcions trobem uns retrats nítids de la Catalunya dels segles XVIII, XIX i XX, de manera que el nostre autor fa unes aportacions originals en el terreny de la geografia històrica del seu país. En definitiva i vist en conjunt, Cabré ha fet un retrat del neixement de la Catalunya moderna.

(6) llenguatge: al llargs dels anys Jaume Cabré ha anat construint , a foc lent, una llengua literària modèlica, de gran sensibilitat i agilitat, i d'una aparent senzillesa.

(...)

Faules morals, de gran humanitat, gran profunditat i gran abast. Aquesta ha estat l'aposta narrativa de Jaume Cabré i La teranyina el primer d'una llarga llista d'autèntics encerts.

Jaume Aulet · Del Pròleg a L'ombra de l'eunuc en l'edició 'Biblioteca Jaume Cabré' Ed. Proa Barcelona 1998

L'ombra de l'eunuc és una novel·la complexa i ambiciosa, que no admet comparacions superficials. El punt de referència, en tot cas, ha de ser la producció anterior del mateix Cabré, amb atenció especial a Fra Junoy o l'agonia dels sons pel que fa a la reflexió estètica i a Senyoria quant a la tècnica de composició i al llenguatge.

És indubtable que, amb els anys, hi ha un progressiu procés de maduració en les propostes del novel·lista, però sempre a partir d'unes preocupacions similars. Des d'un punt de vista estrictament literari els dos elements més destacables de L'ombra de l'eunuc són els dos mateixos que trobem en les obres anteriors de l'autor: el treball tècnic amb la figura del narrador i el domini dels recursos literaris a l'hora de construir i estructurar l'acció. Si en les altres novel·les aquests dos aspectes eren importants, ara acaben convertint-se en l'essència de l'obra, en allò que li dóna autèntic sentit. Fixem-nos primer en la figura del narrador. Ja anteriorment, especialment a Senyoria, Cabré prescindia del narrador convencional i creava un relat capaç d'integrar el punt de vista, el pensament i fins i tot el llenguatge de cada un dels personatges sense necessitat de donar-los la paraula explícitament. A L'ombra de l'eunuc la corda encara queda una mica més tensada. No només es combina l'estil directe i l'indirecte sinó que també es barreja la primera persona i la tercera. Resultat: definitivament el narrador com a tal i la perspectiva d'un punt de vista desapareixen. El que queda és únicament la narració (anava a dir la història), una narració capaç d'integrar la totalitat, com aquest hipotètic narrador en el qual es barreja tot. Es tracta certament d'un recurs arriscat, que situa sovint el text al límit de la gramaticalitat i que ens acosta a l'estètica de la dissonància, però que funciona perquè la idea es complementa amb un treball de llenguatge meticulós una de les principals virtuts del llibre-, cosa que ajuda a donar naturalitat a un registre que sense un bon domini de l'ofici hagués pogut quedar-se en la simple artificiositat.

El treball amb el narrador per tal de donar prioritat a la narració per damunt del punt de vista i facilitar la integració de coses diverses ens condueix fins a una de les qüestions decisives de l'obra: l'intent d'integrar la totalitat en la història i, per tant, de construir una mena de novel·la total. No deu ser casualitat que el relat comenci amb un “al cap de molt temps de tot” i acabi precisament amb “una profunda enyorança de tot”. Entremig d'aquestes dues referències explícites al tot el que hi ha precisament és la història. Aquest element ens remet directament al segon aspecte a considerar: la construcció de l'acció. A partir del temps narratiu real del sopar dels dos el que es planteja és una mirada enrera. La novel•la no és altra cosa que aquesta mirada al passat. I serà una mirada polièdrica capaç d'integrar tots els diferents elements que el conformen: la vida del protagonista, els antecedents familiars, etc. Les diferents cares del poliedre van prenent forma a través de les accions paral•leles interrelacionades de Miquel Gensana i el seu oncle Maurici. És una estructura ben compensada pel que fa a l'entrada progressiva de Maurici i per evitar de caure en una doble acció massa diferenciada. Al darrera hi ha els diferents moviments del concert d'Alban Berg, un nivell d'estructuració que pot semblar sobreposat però que no ho és en absolut mica en mica anem descobrint la importància que té- i que fins i tot justifica les repeticions quasi melòdiques, les quals semblen ben bé represes de temes musicals.

Jaume Cabré


Jaume Cabré holds a degree in Catalan Philology from the University of Barcelona, is a high school head of department currently on study leave and is a member of the Philology Section of the Institut d'Estudis Catalans.

Read more
Literary language arises from the misunderstanding between reality and desire
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+
 
+